Riflessione subra sa proposta de Sardos pro s’istòria Sarda in s’iscola

De historia loci (Istòria de su logu) – riflessione subra sa proposta de Sardos pro s’istòria Sarda in s’iscola (de Frantziscu Casula)

(Per leggere l’articolo in italiano cliccare sulla bandierina in alto e selezionare quella tricolore)

Premissa:
Cumpartu s’ispìritu e sa litera de sa proposta pretzedente de lege de s’Assòtziu Sardos. Tzertu, fàghet a dd’arrangiare e dd’assetiare, ma in in sustàntzia est de cumpartzire e, comente a tale, de ispartzinare e propònnere a su parri pùblicu, a is òrganos de comunicatzione, a is Partidos, a is Cussigeris regionales.
Cun sa riflessione chi sighit chèrgio isterrere unos cantos contenutos chi s’istùdiu e s’imparu de s’istòria “locale” – e duncas pro nois s’istòria sarda – cumportat, ma prus che totu is efetos e cunferentzias chi produent subra sa formatzione de is istudiantes giòvanos.
S’iscola italiana, a pesare dae calicuna timoriosa abertura, dae sèculos, respetu a s’istòria locale nutrit e mustrat dudas, riservas,e fatu fatu reselu berdaderu. De cue in sustàntzia, sa tudada, sa tzensura, s’istòrchida e, beni·mi·nde, sa trastocadura.
Ma no is s’iscola feti: in is òrganos de comunicatzione generales. Pro esempru m’ammento chi sa Biblioteca de su giornale fitianu Repùblica, in su 2006, at publicadu e ispartzinadu a milli de copias unu volùmene de 800 pàginas subra sa preistòria, in ue nuraghes e Sardigna non sunt mancu numenados siat puru pro errore.
Un’ocasione faddida pro sa cultura italiana chi puru pretendet – e cun barra puru – de dominare in s’ìsula.
E puru: illuinados dae s’eurotzentrismu, est craru ca ismèntigant chi cussa nuràgica at istadu sa tzivilidade prus manna de s’istòria de totu su Mediterràneu tzentru-otzidentale de is segundos milli annos antis de Gesùs.
A s’imbesse – ma est un’esempru feti – de sa Frantza in ue, prus che totu in segus a is posturas de significu de istòricos comente a Marc Bloch e a Lucien Febre cun sa bogada in su 1929 de is Annales e cun su pensamentu de Fernand Braudel, s’istoriografia prus abbista at propassadu su paradigma istoriogràficu chi narat ca “s’istòria generale feti est digna de èssere istudiada”. Propassende e refudende gasi s’istòria comente acontèssida militare manna e torrende a avalorare s’istòria de su logu, chi si ponet comente laboratòriu de s’idea istoriogràfica noa segundu chie non ddoe at una gerarchia de rilevàntzia tra istòria locale e istòria generale.
a. Valore identitàriu
S’Istòria est sa raighina de s’èssere nostru, de sa realidade colletiva e individuale, de s’identidade nostra. Perunu indivìduu podet bivere sena cussèntzia e connoschèntzia de s’identidade sua, de sa biografia sua, de is diferentes momentos chi ddu giughent a èssere capassu de torrare a costruere esperièntzia personale istòrica sua.
Unu filu pretzisu acàpiat su presente a su passadu nostru: su filu de s’identidade e de sa diversidade, comente indivìduos e comente colletividade-comunidade. Si no esseremus diferentes non diamus pòdere mancu allegare paris, nos acarare, connòschere: nois connoschimus in ite semus diferentes. Diamus àere, si nono, sa note iscurigosa de Hegel, in ue onni baca est niedda. Sa diversidade nos sarvat dae s’omologatzione-istandardizatzione. Craru siat: sa cussèntzia de èssere diferentes non escluit cussa de èssere e de bivere intro de un’universu prus ampru meda.
Sa cussèntzia de s’Identidade s’agatat finas comente cussèntzia colletiva e non feti comente cussèntzia individuale: a livellu de famìlia, sotziedade, comunidade, grupu. Su ligòngiu tra is membros de una comunidade sunt sa limba, sa religione, is valores, is cumportamentos chi sa comunidade matessi nd’at boddidu totu a longu de s’istòria. Su bisòngiu de pertenèntzia, s’aposentada, is raighinas, sa memòria istòrica rapresentant su tzimentu de s’identidade. Sa biografia personale si mesturat cun cussa colletiva, s’istòria locale cun cussa generale.
b. Valore connoschidore
Apo naradu agoa ca ddoe at istadu e galu ddoe at, respetu a s’istòria locale, un’atitùdine de reselu e de disintesa, una punna a bidere gerarchias: s’istòria generale prus alta, prus dignitosa de s’istòria locale e, duncas, s’istòria “natzionale” de prus importu de cussa “regionale”. Dae cue – pro esempru – is dudas conca a is ispecifitzidades e identidades ètnicas. Su refudu est tra àteras cosas frutu de faddinas disintesas alimentadas in parte manna dae s’imparu de s’istòria in s’iscola, resurtu de cuddu paradigma unitarista impostu a s’ora de s’Unidade de s’Itàlia, dae sa netzessidade bogada dae Azeglio in su Risorgimentu de “fàghere is italianos”, cosire sa bota, est de fatu un’unidade istudiada chi non teniat contu de sa colorida realidade culturale, istòrica e linguìstica. su paradigma unitarista naschiat in prus dae su mitu, dae su generalizare e dae su pagu incuru a su locale, a su diferente, a su particulare, a su lacanàrgiu.
In is annos ’30 – dd’apo giai atzinnadu – cun is Annales de is istòricos frantzesos e in manera particulare de Lucien Febre e de Marc Bloch antis e de Fernand Braudel pustis, est a nàrrere cun s’isperdida de s’eurotzentrismu istoriogràficu, chi poniat a in antis s’anàlisi de is fundamentas materiales de sa tzivilidade, fiant lòmpidos a concruire chi in sa chirca istoriogràfica, locale o universale, non faghiat a ddoe collocare gerarchias.
Gasi oe s’istòria de su logu at achiridu rolu istàbile de importu, si un’istòricu italianu mannu comente a Franco Catalano podet iscriere chi “s’istoriografia si nd’at liberadu dae is ideas sena fundamentu chi tzèlebrant s’istòria manna, gasi “s’istòria noa” in prus de nde isciusciare is cresuras istoriogràficas betzas, pro un’istòria aberta e sena barreras disciplinares, est in gradu de avalorare sa vida de is òmines in su tempus, ispriculende a totu campu: dae su magasinu a sa cobertura.
S’istòria in suma est comente a su porcu de is famìlias agro-pastorales de una borta: cando s’ochiet, non si nche iscabulat nudda, totu serbit, dae is origras a is ogros. Comente non si nche fùlliat nudda de su chi est òpera de is òmines: e s’istòria est comente a s’orcu de is contos, chi currit e andat a ue fragat nuscu de òmines.
In sìntesi, su valore connoschidore de s’istòria locale tocat a ddu chircare in sa possibilidade de interpretare is fenòmenos generales:
– Comente averiguada de su resurtu a livellu locale de su fenòmenu generale (pensamus pro esempru a is cunseguèntzias, a livellu sardu, de is polìticas econòmicas e fiscales de sa Dereta e de sa Manca istòrica o de su Fascismu).
-Comente reconnòschida de is efetos chi seberos e punnas chi partint dae su locale, dae giosso, induint e produint in is seberos de òrdine generale.
– Comente modellos de cumportamentu locale chi si generalizant.

c. Valore educativu
Sa connoschèntzia e sa cussèntzia de is raighinas etno-istòricas e linguìsticu-culturales nostras nos agiudant a propassare is cuntierras tra diversidades. A èssere su chi semus, cun is caraterìsticas particulares pròpias, est difatis cunditzione pro allegare cun is àteros, pro nos ponnere in relatziones. Sena connoschèntzia, cussèntzia e creschimentu sighidu de s’Identidade pròpia, de sa fisionomia ispetzìfica pròpia, ddoe at omologatzione feti, semper prus oe cun sa cultura de s’isperdìtziu, cun s’istandardizatzione de sa mercantzia e duncas de is gustos, cun sa globalizatzione chi punnat a molere totu e totus, pudende diferèntzias e particularidades.
Connòschere e pigare cussèntzia de is particularidades etno-istòricas e etno-linguisticas nostras non signìficat nen podet e nen depet significare a alabantzare in manera passiva su passadu nostru in tèrmines mitològicos e mancu etnotzentrismu o peus puru serrada conca a foras e/o a su diferente.

d. Valore didàticu
Si assignamus a s’istòria locale unu rolu, una tarea, unu valore formativu e educativu mannu, tocat a dda ponnere in is iscolas de ogni òrdine e gradu – de cue sa proposta de Lege de SARDOS – in pagas paràulas, a intro de is carreras iscolanas, non comente apicajone, comente elementu a una banda de trastigiare a pustis de sa letzione, ma de aunire cun s’istòria generale, de istudiare in parallelu, in manera sinòtica e cuntestuale.
Ma no est sufitziente a istudiare s’istòria locale: toca a dd’iscriere o mègius a dda torrare a iscriere, ca, a s’ispissu s’istòria sarda dd’ant iscrita àteros, is dominadores, is “Binchidores”, chi seguru – dae is Romanos a is Ispagnolos, dae is Piemontesos a is Italianos- aiant e ant, bisuras e interesse “àteros” – pro non nàrrere contràrios – respetu a is nostros, de Sardos.
A dd’iscriere partende dae is cunditziones sotziales, averiguende in logu, imperende ogni paperi a incumentzare dae is documentos, non iscritos feti ma dae totu cussu artzipèlagu de connoschèntzias chi “faeddant” in capas prus de is pabiros e de is documentos de is artzivos (paesàgiu agràriu, restos archeològicos, monumentos, nuraghes, putzos sacros, etz etz.)
Sena sa costrutzione noa de is elementos de prus significu de sa vida de sa gente comuna, s’istòria sighit a èssere istòria evenementiel, est a nàrrere istòria de is rees e de is imperadores, de Pabas e de Generales. E pro cussu in sustàntzia, imboligosa e isbisuriada.

Riflessione subra sa proposta de Sardos pro s’istòria Sarda in s’iscolaultima modifica: 2017-06-25T17:21:51+00:00da zicu1
Reposta per primo quest’articolo

Lascia un commento